SOM-HI (sessió del dimarts 17/02/15)
MENTORS
Tan,
ta-ta-tan, ta-ta-tan, ta-ta-taaaaaaaaaan…
(imagineu-vos
en Rocky repartint tonyina i rellegiu el principi: ara sí?)
Sona
“eye of the tiger” i tothom pensa en el sr Balboa, però, i el seu
mentor? I l’entrenador que li va donar suport en tot moment, li va
fer creure en les seves possibilitats i el va preparar per ser qui va
acabar sent? Doncs Jordi Mollon, el TM de la sessió sí que se'n
recordava, i ens va fer pensar en la importància dels mentors, i
aquest va ser el tema de la reunió: la mentoria.
-El
primer discurs era el nº4 de la Encarna Navas, titulat “ELS
BENEFICIS DEL RIURE”. La Encarna ens va parlar de les múltiples
recompenses que ens proporciona el riure, que és una medicina
natural i gratuïta que no fem servir prou (per què d’adults no
riem tan com quan érem nens?), i va acabar recordant-nos la
importància de riure’s d’un mateix.
-El
2on discurs corresponia al nº7 del manual, el títol era “AIKIDO”
i va ser orat per Miquel Cazañas. En Miquel ens va il·lustrar sobre
la vida de Morihei Ueshiba, el fundador de l’aikido, i ens va
convèncer plenament que aquest és un art marcial diferent, que
busca despertar la nostra consciència, i no és bassa en la lluita
sinó en el principi de la no resistència. El seu coneixement en la
matèria va mostrar-se tan en les paraules com en els
moviments que ens va desplegar.
El 3er i 4rt discurs de la sessió van ser molt especials: corresponien al nº 10 del manual del comunicador competent, i per tant, un cop finalitzats, la Isabel Valdivieso i el Jose Ramon Martín ja podrien estar satisfets de la seva excel·lent tasca en completar el manual.
-La Isabel Valdivieso va titular el seu discurs “UNA PARAULA MÀGICA”. I no, la paraula no era abracadabra, ni supercalifragilisticoetc....; la paraula màgica era i és “gràcies”; sí, gràcies, i la Isabel la va fer servir per agrair a les persones que l’havien ajudat a créixer dins de Toastmasters, i també, i no menys important, es va donar les gràcies a ella mateixa, quelcom que, almenys de tan en tan, hauríem de fer tothom.
-L'últim
orador del vespre va ser en Jose Ramon Martín amb “EL PERQUÈ DE
TOASTMASTER”. El seu discurs també va ser un agraïment al club.
Va recordar el moment en que es va estrenar amb el seu 1er discurs
(que va comparar amb fer el primer petó...!). i després de fer una
analogia entre Toastmasters i una empresa, ens va animar a
encoratjar-nos, a compartir el nostre perquè, tal i com ens va fer
ell mateix.
Tot seguit els avaluadors van comentar els discursos:
la
Blanca Ozcariz va subratllar
el gran volum d’informació sobre els beneficis del riure que ens
va aportar la Encarna (potser massa volum i tot, va dir); la Doriana
va ser exigent com sempre, però això sí, va destacar la gran
presència escènica del Miquel; en Joan Fabregat va incidir en la
gran teatralitat natural de la Isabel; i finalment, la Teresa va
recalcar com en Jose Ramon ens animava a encoratjar-nos.
En
arribar el torn de les improvisacions, la Rosa González, en la seva
funció de mestre dels discursos improvisats, va situar als valents
voluntaris com a uns imaginaris mentors en situacions extremes: la
Helena, per exemple, havia de donar consells al seu cap de feina
bastant estaquirot, i al final acabava enviant-lo a un karaoke; la
Núria era la mentora imaginària d’un nou membre de Toastmasters
hiperactiu que no la deixava respirar, i la solució va ser
demanar-li que enviés vídeos i així ho veurien a casa tota la
família i tindria opinions diverses; i a la última improvisació,
la Teresa, davant d’una adolescent que demanava sortir de festa a
les tantes per no quedar malament amb les amigues, li recomanava que
“millor estar en pau a casa i en guerra a fora que no al revés”.
Alhora
dels informes, la comptadora de falques, na Julia Pardo, ens va
recordar que l’abús de falques és símptoma de falta de confiança
i que això té cura: la pràctica.
La Marina Clusellas per la seva part, va complir sobradament amb la seva
comesa de guardiana del temps, i quan va caler ens va obsequiar amb
una percussió de boli bic per avisar que el temps ja s’havia
exhaurit.
La
gramàtica de capçalera, na Conxita Golanó, no va deixar res a la
babalà (per cert, aquesta va ser la paraula del
dia), i va corregir el mot “mentoratge” per un equivalent millor: mentoria.
Per
acabar, la Judit Permanyer en la seva funció d’avaluadora general
de la sessió va agrair, sobre tot a l’equip tècnic i els oradors,
l’esforç d’adaptació a la nova sala, que per canvis d’última
hora, va haver-se d’adequar precipitadament a les funcions pròpies
de la sessió.
Crec que puc afirmar que tots els presents vam sortir de la sala
satisfets i encoratjats, amb el cap ple de frases cèlebres i no tan
cèlebres de mentors propis i aliens, i amb ganes de tornar a viure una nova i memorable sessió de SOM-HI, el club d’oratòria en
català.
Pere Casabón