SOM-HI (sessió del dimarts 17/02/15)

MENTORS

Tan, ta-ta-tan, ta-ta-tan, ta-ta-taaaaaaaaaan…

(imagineu-vos en Rocky repartint tonyina i rellegiu el principi: ara sí?)

Sona “eye of the tiger” i tothom pensa en el sr Balboa, però, i el seu mentor? I l’entrenador que li va donar suport en tot moment, li va fer creure en les seves possibilitats i el va preparar per ser qui va acabar sent? Doncs Jordi Mollon, el TM de la sessió sí que se'n recordava, i ens va fer pensar en la importància dels mentors, i aquest va ser el tema de la reunió: la mentoria.

-El primer discurs era el nº4 de la Encarna Navas, titulat “ELS BENEFICIS DEL RIURE”. La Encarna ens va parlar de les múltiples recompenses que ens proporciona el riure, que és una medicina natural i gratuïta que no fem servir prou (per què d’adults no riem tan com quan érem nens?), i va acabar recordant-nos la importància de riure’s d’un mateix.

-El 2on discurs corresponia al nº7 del manual, el títol era “AIKIDO” i va ser orat per Miquel Cazañas. En Miquel ens va il·lustrar sobre la vida de Morihei Ueshiba, el fundador de l’aikido, i ens va convèncer plenament que aquest és un art marcial diferent, que busca despertar la nostra consciència, i no és bassa en la lluita sinó en el principi de la no resistència. El seu coneixement en la matèria va mostrar-se tan en les paraules com en els moviments que ens va desplegar.

El 3er i 4rt discurs de la sessió van ser molt especials: corresponien al nº 10 del manual del comunicador competent, i per tant, un cop finalitzats, la Isabel Valdivieso i el Jose Ramon Martín ja podrien estar satisfets de la seva excel·lent tasca en completar el manual.

-La Isabel Valdivieso va titular el seu discurs “UNA PARAULA MÀGICA”. I no, la paraula no era abracadabra, ni supercalifragilisticoetc....; la paraula màgica era i és “gràcies”; sí, gràcies, i la Isabel la va fer servir per agrair a les persones que l’havien ajudat a créixer dins de Toastmasters, i també, i no menys important, es va donar les gràcies a ella mateixa, quelcom que, almenys de tan en tan, hauríem de fer tothom.

-L'últim orador del vespre va ser en Jose Ramon Martín amb “EL PERQUÈ DE TOASTMASTER”. El seu discurs també va ser un agraïment al club. Va recordar el moment en que es va estrenar amb el seu 1er discurs (que va comparar amb fer el primer petó...!). i després de fer una analogia entre Toastmasters i una empresa, ens va animar a encoratjar-nos, a compartir el nostre perquè, tal i com ens va fer ell mateix.

Tot seguit els avaluadors van comentar els discursos:

la Blanca Ozcariz va subratllar el gran volum d’informació sobre els beneficis del riure que ens va aportar la Encarna (potser massa volum i tot, va dir); la Doriana va ser exigent com sempre, però això sí, va destacar la gran presència escènica del Miquel; en Joan Fabregat va incidir en la gran teatralitat natural de la Isabel; i finalment, la Teresa va recalcar com en Jose Ramon ens animava a encoratjar-nos.

En arribar el torn de les improvisacions, la Rosa González, en la seva funció de mestre dels discursos improvisats, va situar als valents voluntaris com a uns imaginaris mentors en situacions extremes: la Helena, per exemple, havia de donar consells al seu cap de feina bastant estaquirot, i al final acabava enviant-lo a un karaoke; la Núria era la mentora imaginària d’un nou membre de Toastmasters hiperactiu que no la deixava respirar, i la solució va ser demanar-li que enviés vídeos i així ho veurien a casa tota la família i tindria opinions diverses; i a la última improvisació, la Teresa, davant d’una adolescent que demanava sortir de festa a les tantes per no quedar malament amb les amigues, li recomanava que “millor estar en pau a casa i en guerra a fora que no al revés”.

Alhora dels informes, la comptadora de falques, na Julia Pardo, ens va recordar que l’abús de falques és símptoma de falta de confiança i que això té cura: la pràctica.

La Marina Clusellas per la seva part, va complir sobradament amb la seva comesa de guardiana del temps, i quan va caler ens va obsequiar amb una percussió de boli bic per avisar que el temps ja s’havia exhaurit.

La gramàtica de capçalera, na Conxita Golanó, no va deixar res a la babalà (per cert, aquesta va ser la paraula del dia), i va corregir el mot “mentoratge” per un equivalent millor: mentoria.

Per acabar, la Judit Permanyer en la seva funció d’avaluadora general de la sessió va agrair, sobre tot a l’equip tècnic i els oradors, l’esforç d’adaptació a la nova sala, que per canvis d’última hora, va haver-se d’adequar precipitadament a les funcions pròpies de la sessió.

Crec que puc afirmar que tots els presents vam sortir de la sala satisfets i encoratjats, amb el cap ple de frases cèlebres i no tan cèlebres de mentors propis i aliens, i amb ganes de tornar a viure una nova i memorable sessió de SOM-HI, el club d’oratòria en català. 

          Pere Casabón